Visit PEN International's website

This is a site-wide search. If you’re looking for specific collection pieces, please use Search the Collection.

Menu

History of the Catalan Centre

By Catalan Centre

On 19 April 1922, in a dining room of the Ritz Hotel in Barcelona, the founding meeting of the Catalan PEN Club took place, with barely half a dozen people around the table. In attendance were Josep M. López-Picó, Joan Crexells, Josep M. Batista i Roca, Josep Millàs-Raurell and John Langdon-Davies, who had arrived in Catalonia the previous year and who was then developing an anthology of Catalan poets to be translated into English. Important figures, like Carles Riba and Clementina Arderiu, who had already affirmed their desire to participate in the Club, were absent from its founding as they were on an academic trip to Germany that April. 

In April 1923, a meeting of the Catalan PEN was held. By that time, it already boasted twenty-two members, including Riba and Arderiu – husband and wife – as well as essential names in Catalan literature, such as Josep M. de Sagarra, Joan Puig i Ferrater, Carles Soldevila and Pompeu Fabra, the author of the dictionary of the Catalan language. Fabra was elected president of the Catalan PEN and, together with secretary Millàs-Raurell, participated in the first PEN International Congress in London in 1923: both are prominent in the iconic photo of the founding Congress.

At the Congress in Dubrovnik in 1933, following Ernst Töller’s speech and the vote that initiated the process to expel the German PEN and found the German PEN in Exile, the poet JV Foix proposed that the next congress be held in Barcelona and received the unanimous support of the delegates. And so, in May 1935, the city of Barcelona hosted the 13th PEN International Congress, despite the fact that Ventura Gassol, Minister of Culture and PEN member, was in prison, along with the rest of the Catalan government. In attendance at that Congress, chaired by H.G. Wells and Pompeu Fabra, were intellectuals such as Marinetti, Jawaharlal Nehru and Klaus Mann. At the Congress, the first official PEN campaign in support of an imprisoned writer was launched: for the Haitian, Jacques Roumain. The following year the Spanish Civil War, which would send the Catalan PEN into exile, began. It was not until after the death of the dictator Francisco Franco that another PEN meeting took place on Catalan soil: the International Congress in Barcelona, which was held in 1978, with Josep Palau i Fabre as president of Catalan PEN and Mario Vargas Llosa as international president.

Catalan PEN will celebrate one hundred years of existence in 2022, and in that time it has experienced difficult periods while always being on the front line fighting for freedom of expression. It received the solidarity of PEN Centres around the world in those difficult times. In an entry dated 24 December 1938 in his diary, El velo de Maya, Marià Manent writes: ‘In the afternoon, Grandpa arrives. He brings with him the rest of the package from Langdon-Davies, the one from Millàs, one from Supervielle and one from Pérez Alfonseca. He also tells me that Figuerola has brought me a food package as a gift from the PEN Club: I was not counting on that one. What joy it brought to the table! This abundance, after so much dearth, imparts a strange joy. But it withers the soul to think that there are so many people who are suffering; who are living in hardship and hunger.’ A month later, after fascism’s victory in the Civil War, Catalan PEN set the course of its Bibliobus for France. Instead of books, the bibliobus carried writers who left Barcelona in the early hours of the morning and embarked on the long road to exile. On board were Mercè Rodoreda, Francesc Trabal, Pere Quart and Armand Obiols, among many others. The French PEN was generous to them, and they spent a period as refugees in Rossy-en-Brie. 

Figuerola has brought me a food package as a gift from the PEN Club: I was not counting on that one. What joy it brought to the table! This abundance, after so much dearth, imparts a strange joy.

The Catalan PEN was the second PEN Club to go into exile, after the German PEN. Installed in Cambridge, Josep M. Batista i Roca would represent Catalan PEN internationally and at each PEN International Congress, the voice of exiles or delegates who had clandestinely left Catalonia would be heard. Until, while still clandestine, Catalan PEN returned to Catalonia in 1973, during the dictator’s lifetime. The meeting to refound the PEN clandestinely, the other side of the coin of journey into exile in 1939, also took place on a bus so as to prevent the regime’s secret police from spying on it. Over the years, the history of Catalan PEN has been inevitably and intimately linked to the history of Catalonia, its language and its commitment to freedom of expression. As critic Alex Broch explains: ‘This memory of the struggle against dictatorship and repression is in the DNA of our PEN Centre. And it is so both in the hard, dark periods of Franco’s regime and in those we believed to be much more benign under the new democratic regime that came after the death of General Franco in the form of a parliamentary monarchy.’ 

[…] while still clandestine, Catalan PEN returned to Catalonia in 1973, during the dictator’s lifetime.

After the death of the dictator Francisco Franco, Catalan PEN was able to participate fully in the life of PEN International, promoting its Translation and Linguistic Rights Committee. In 1992, the Centre hosted delegates from around the world at the 58th PEN International Congress in Barcelona, which was chaired by Jordi Sarsandas and György Konrád. Between 1992 and 2020, Isidor Cònsul, Carles Torner, Josep Maria Terricabras and Simona Škrabec chaired the Translation and Linguistic Rights Committee. In 1996, at the first World Conference on Linguistic Rights, organised by PEN, together with CIEMEN and UNESCO, the Universal Declaration of Linguistic Rights was adopted. It represented a turning point in the history of PEN International and its commitment to all literature without exception. The Girona Manifesto on Linguistic Rights and the Quebec Declaration on Literary Translation and Translators were also adopted under the Catalan presidency of the committee. In addition, the doors of PEN were opened wide to indigenous literatures with the meeting on “Writing the Future in Indigenous Languages” held in San Cristóbal de las Casas and the founding of Chiapas Pluricultural PEN, which was introduced to the 86th PEN International Congress by Catalan PEN President Àngels Gregori. In previous years, Catalan PEN has also supported the creation of other Centres, such as the Tibetan, Basque and Kosovan PENs.

After more than twenty years of the Translation and Linguistic Rights Committee meeting in Barcelona, Girona, Mallorca and Gandía, Catalan PEN pushed for the committee to advance its international dimension. With Simona Skrabec as president of the TLRC and Carles Torner as executive director of PEN International, the TLRC went around the world. The 2016 meeting in Johannesburg gave impetus to the publication of African national literatures. The meeting of 2017 in Bangalore boosted the inclusion of all Indian literature in PEN. That of 2018 in Biel/Bienne proclaimed models of egalitarian and equitable management of linguistic diversity. Meanwhile, the meeting in 2019 in Chiapas opened PEN’s doors to those writing in Mayan and Zoque languages and to Quechua writers. It also saw the launch of the PEN Centres in indigenous languages. As PEN reaches its centenary, therefore, its tradition is one of actively fighting for equal rights for all languages.

The memory of the exile of Catalan writers has been kept alive in the Catalan PEN, which was one of the founding members of the International Network of Cities of Refuge (ICORN) in 2006. Over the years, with the support of the Catalan Parliament and the local governments of Barcelona, Girona and Palma, Catalan PEN has continued the Writers in Refuge programme led by Raffaella Salierno. It welcomes exiled writers such as the Tunisian, Sihem Ben Sedrine, the Amazigh, Salem Zenia, the Palestinian, Bassem Al-Nabrís and the Honduran, Milthon Robles.

In 2021, five hundred writers are now associated with the Catalan PEN and come from the different Catalan-speaking territories: together with the president Gregori, from Valencia, the three vice-presidents represent the union of all the Catalan-speaking territories: Miquel Àngel Llauger is vice-president for the Balearic Islands, Manolo Gil for the Valencian Country and Jaume Subirana for Catalonia. As well as representing the Catalan literary tradition internationally, Catalan PEN is the bearer of a history of fighting for human and linguistic rights, and is committed to guaranteeing the freedom of writers and the free circulation of ideas.

Histoire du Centre catalan

Par le Centre Catalan

Le 19 avril 1922, dans la grande salle du l’Hôtel Ritz de Barcelone, eut lieu la réunion fondatrice du PEN Club Catalan avec une demie douzaine de participants. Étaient présents Josep M. López-Picó, Joan Crexells, Josep M. Batista i Roca, Josep Millàs-Raurell ainsi que le poète anglais John Langdon-Davies, qui était arrivé l’année précédente en Catalogne et préparait une anthologie de poètes catalans traduite en anglais. Il y eut deux absences importantes de membres fondateurs car, malgré leur engagement dans le PEN Catalan dès les premiers contacts, Carles Riba et Clementina Arderiu étaient en voyage académique en Allemagne.

La première assemblée du PEN Catalan a eu lieu en avril 1923, avec déjà vingt-deux membres, parmi lesquels le couple Riba-Arderiu ainsi que des noms insignes de la littérature catalane d’alors tels que Josep M. de Sagarra, Joan Puig i Ferrater, Carles Soldevila ou Pompeu Fabra, l’auteur du dictionnaire de la langue catalane. Fabra fut élu président du PEN Catalan et, avec le secrétaire Millàs-Raurell, participa au premier congrès international du PEN International à Londres en mai 1923 : les deux sont au premier plan de la photo iconique de congrès fondateur.

Pendant le congrès de Dubrovnic de 1933, après le discours d’Ernst Töller et le vote qui mit en branle le processus d’expulsion du PEN Allemand et la fondation du PEN Allemand en Exil, le poète J.V. Foix proposa d’accueillir le congrès suivant à Barcelone et reçut l’appui unanime des délégués. En mai 1935, donc, Barcelone donna la bienvenue au XIII Congrès International des PEN Clubs, malgré que Ventura Gassol, alors ministre de culture et membre de PEN, était en prison avec tout le gouvernement catalan. Ont participé à ce congrès, présidé par H.G.Wells et Pompeu Fabra, des intellectuels comme F.T. Marinetti, Jawaharlal Nehru ou Klaus Mann, et la première campagne officielle de PEN pour un écrivain emprisonné y fut lancée en défense du haïtien Jacques Roumain. L’année suivante commença la Guerre d’Espagne, qui trois ans après chasserait le PEN Catalan vers les routes de l’exil. Ce ne fut donc qu’après la mort du dictateur Francisco Franco que put avoir lieu à nouveau une rencontre de PEN en Catalogne : la Conférence Internationale de Barcelone de 1978, avec Josep Palau i Fabre comme président du PEN Catalan et Mario Vargas Llosa comme président international.

Le PEN Catalan célébrera son centenaire en 2022, et pendant cette longue histoire le centre a toujours été en première ligne de la lutte pour la liberté d’expression. Et a reçu la solidarité des centres PEN du monde entier dans les périodes difficiles. Lisons la note du 24 décembre 1938 du journal Le voile de Maya, de Marià Manent : « Dans l’après-midi arrive grand-père. Il amène ce qui manquait du paquet de Langdon-Davies, celui de Millàs, un de Supervielle et encore un autre de Pérez Alfonseca. Il me dit aussi que Figuerola m’a apporté un paquet de provisions du PEN Club : je n’y comptais pas, avec celui-là. Que la table était belle ! Cette abondance, après tant de privations, me donne une joie étrange. Mais mon âme se fait toute petite rien que de songer aux gens qui souffrent, qui vivent dans la misère et la faim. » Un mois plus tard, après la victoire fasciste dans la Guerre d’Espagne, le PEN Catalan a pris son Bibliobus vers la France. À la place des livres, le bibliobus emportait des écrivains : ils sont partis de Barcelone en pleine nuit pour entamer les longues routes de l’exil avec, entre autres, Mercè Rodoreda, Francesc Trabal, Pere Quart ou Armand Obiols à bord. Le PEN Club Français a été généreux avec eux, qui ont été accueillis comme réfugiés pendant un temps à Rossy-en-Brie.

Il me dit aussi que Figuerola m’a apporté un paquet de provisions du PEN Club : je n’y comptais pas, avec celui-là. Que la table était belle ! Cette abondance, après tant de privations, me donne une joie étrange.

Après le PEN Allemand, le PEN Catalan fut le deuxième PEN Club en exil. Installé à Cambridge, Josep M. Batista i Roca incarna la représentation internationale et à chaque congrès de PEN les délégués écoutèrent la voix des exilés ou de délégués qui avaient voyagé clandestinement depuis la Catalogne. Jusqu’à ce que, encore en période de clandestinité, en vie du dictateur, le PEN Catalan rentra en Catalogne en 1973. L’assemblée de refondation, comme en miroir du départ en exil de 1939, eut lieu dans un autobus, pour éviter d’être espionnés par la police secrète du régime. Pendant des années, l’histoire du PEN Catalan a été inévitablement liée à celle de la Catalogne, sa langue et son engagement pour la liberté d’expression. Le critique littéraire Alex Broch en rend compte: « Cette mémoire de lutte contre la dictature et la répression est l’ADN de notre centre PEN. Et cela pendant les années noires du franquisme et aussi dans celles que nous voulions croire plus bénéfiques de la nouvelle démocratie, après la mort du général Franco, en forme de monarchie parlementaire.

[…] encore en période de clandestinité, en vie du dictateur, le PEN Catalan rentra en Catalogne en 1973.

Après la mort du dictateur, le PEN Catalan a pu participer pleinement à la vie de PEN International en assurant la promotion de son Comité de Traduction et de Droits Linguistiques. En 1992, PEN Catalan accueillit les délégués du monde entier dans le 58ème Congrès International de PEN de Barcelone, présidé par Jordi Sarsanedas et György Konrád. Entre 1992 et 2020, Isidor Cònsul, Carles Torner, Josep Maria Terricabras et Simona Škrabec ont présidé le Comité de Traduction et Droits Linguistiques (CTDL) de PEN International. En 1996, dans le cadre du premier Congrès Mondial de Droits Linguistiques organisé par PEN ensemble avec le CIEMEN et l’UNESCO, fut approuvée la Déclaration Universelle de Droits Linguistiques, un point d’inflexion dans la vie de PEN International et son engagement avec toutes les littératures sans exception. Pendant la présidence catalane du CTDL fut approuvée aussi la Déclaration de Gérone sur les Droits Linguistiques, la Déclaration de Québec sur la Traduction Littéraire, les Traductrices et les Traducteurs. Lors de la rencontre Écrire le future en langues indigènes de 2019 à San Cristobal de las Casas de 2019, les portes de PEN s’ouvrirent aux littératures indigènes. Un PEN Chiapas Multiculturel fut présenté à l’assemblée du 86ème Congrès de PEN par la présidente du PEN Catalan, Àngels Gregori. Dans les années précédentes, le PEN Catalan avait parrainé la création d’autres centres comme le PEN Tibétain en Exil, le PEN Basque et le PEN Kosovo.

Après plus de vingt ans de réunions du CTDL à Barcelone, Gérone, Majorque ou Gandia, le PEN Catalan a promu une internationalisation plus efficace du travail de PEN dans ce domaine. Avec Simona Škrabec comme présidente du CTDL et Carles Torner comme directeur exécutif de PEN International, le CTDL a fait le tour du monde. La réunion de 2016 à Johannesburg impulsa la publication des littératures nationales africaines. Celle de 2017 à Bangalore, l’inclusion dans PEN des littératures du Sud de l’Inde. Celle de 2018 à Biel/Bienne proposa des modèles de gestion égalitaire et équitable de la diversité linguistique. Celle de 2019 au Chiapas laissa grandes ouvertes les portes de PEN aux écrivains mayas et zoques, quechua et mapuche, et démarra les centres PEN en langues indigènes. De façon à ce que PEN parvienne à son centenaire avec une tradition très active de lutte pour l’égalité des droits de toutes les langues.

La mémoire de l’exil des lettres catalanes et restée active dans le PEN Catalan, qui fut l’un des fondateurs du Réseau International de Villes Refuge (ICORN) en 2006. Avec l’appui du parlement de la Catalogne et les mairies de Barcelone, Gérone et Palma, pendant des années le PEN Catalan a pris en charge le programme de l’« Écrivain accueilli » , sous la direction de Raffaella Salierno, accueillant des écrivains en exil comme la tunisienne Sihem Ben Sedrine, l’amazic Salem Zenia, le palestinien Bassem Al-Nabrís, la zimbabwéenne Rhodah Mashavave ou l’hondurien Milthon Robles. En 2019, le PEN Catalan et le PEN Argentin ont présenté à la foire du livre de Buenos Aires le livre Éxiles croisés, avec une soixantaine de textes sur les exilés catalans en Argentine et argentins en Catalogne.

En 2021 le PEN Catalan compte cinq-cents membres éparpillés dans les pays catalans. Avec la présidente Àngels Gregori, qui est valencienne, les trois vice-présidences représentent l’union de tous les territoires de la langue catalane : Miquel Àngel Llauger est vice-président pour les Îles Baléares, Manolo Gil pour le Pays Valencien et Jaume Subirana pour la Catalogne. Représentant international de la tradition littéraire catalane, le PEN Catalan est porteur d’une histoire de lutte pour les droits humains et les droits linguistiques, et est engagé pour la liberté des écrivains dans le monde entier et la libre circulation des idées.

Historia del Centro Catalán

Por el Centro Catalán

El 19 de abril del año 1922, en un comedor del Hotel Ritz de Barcelona, tenía lugar la reunión fundacional del PEN Club Catalán, con apenas media docena de personas alrededor de la mesa. Estaban presentes Josep M. López-Picó, Joan Crexells, Josep M. Batista i Roca, Josep Millàs-Raurell y John Langdon-Davies, que había llegado el año anterior a Cataluña y que en ese momento trabajaba en la preparación de una antología de poetas catalanes para traducir al inglés. En aquel momento fundacional había ausencias importantes, como la de Carles Riba y Clementina Arderiu, que ya habían manifestado su participación al club, aunque en abril se encontraban de viaje académico a Alemania.

En abril de 1923, se celebró una asamblea del Centro Catalán, que en ese momento ya contaba con veintidós socios, incluido el matrimonio Riba-Arderiu y también nombres esenciales de la literatura catalana, como Josep M. de Sagarra, Joan Puig i Ferreter, Carles Soldevila o Pompeu Fabra, el autor del diccionario de la lengua catalana. Fabra fue elegido presidente del PEN Catalán y, junto al secretario Millàs-Raurell participó en el primer Congreso del PEN Internacional Londres, en 1923: ambos aparecen en lugar destacado en la foto icónica del Congreso fundacional.

Durante el Congreso de PEN Internacional en Dubrovnik, en 1933, tras el discurso de Ernst Töller y la votación que inició el proceso de expulsión del PEN Alemán y la fundación del PEN Alemán en el Exilio, el poeta J.V. Foix propuso que el siguiente congreso se hiciera en Barcelona y recibió un apoyo unánime de los delegados. En mayo de 1935, pues, la ciudad de Barcelona acogería el 13º Congreso de PEN Internacional, a pesar de que Ventura Gassol, consejero de cultura y miembro de PEN, estaba en prisión, junto con el resto del gobierno catalán. En aquel Congreso, presidido por H.G. Wells y Pompeu Fabra, asistieron intelectuales como Marinetti, Jawaharlal Nehru o Klaus Mann, y se lanzó la primera campaña oficial de PEN por un escritor encarcelado: el haitiano Jacques Roumain. Al año siguiente empezó la Guerra Civil Española, que lanzaría al PEN Catalán por los caminos del exilio. No fue hasta después de la muerte del dictador Francisco Franco que, en 1978, tuvo lugar de nuevo un encuentro del PEN en tierras catalanas: la Conferencia Internacional de Barcelona, el año 1978, en aquel entonces con Josep Palau i Fabre como presidente de la entidad y Mario Vargas Llosa como presidente de PEN Internacional.

En los cien años de vida que PEN Català celebrará en 2022, la entidad ha pasado por momentos difíciles y siempre ha estado en la primera línea luchando a favor de la libertad de expresión. Y ha recibido la solidaridad de Centros PEN del mundo entero en esos tiempos difíciles. En una anotación de Marià Manent del 24 de diciembre de 1938 en su dietario El velo de Maya, escribe: «Por la tarde llega el abuelo. Trae lo que falta del paquete de Langdon-Davies, el de Millàs, uno de Supervielle y otro de Pérez Alfonseca. Me dice también que Figuerola me ha traído un paquete de comida obsequio del PEN Club: con éste no contaba. ¡Qué placer daba la mesa! Esta abundancia, después de tantas privaciones, da una alegría extraña. Pero encoge el alma pensar que hay tanta gente que sufre, que vive en la estrechez y el hambre». Un mes más tarde, tras el triunfo fascista en la Guerra Civil, el PEN Català fletó su Bibliobús hacia Francia. En vez de libros, el bibliobús llevaba escritores, que marcharon de Barcelona de madrugada y emprendieron el largo camino del exilio, con Mercè Rodoreda, Francesc Trabal, Pere Quart o Armand Obiols, entre muchos otros, a bordo. El PEN Francés fue generoso con ellos, que pasaron una temporada como refugiados en la localidad de Rossy-en-Brie.

Me dice también que Figuerola me ha traído un paquete de comida obsequio del PEN Club: con éste no contaba. ¡Qué placer daba la mesa! Esta abundancia, después de tantas privaciones, da una alegría extraña.

Después del PEN Alemán, el PEN Catalán fue el segundo PEN Club en el exilio. Instalado en Cambridge, Josep M. Batista i Roca asumiría la representación internacional y en cada Congreso de PEN Internacional se escucharía la voz de los exiliados o de delegados salidos clandestinamente de Cataluña. Hasta que, todavía en plena clandestinidad, en vida del dictador, el PEN Catalán volvió a Cataluña en 1973. La asamblea de refundación en la clandestinidad, como un espejo de la marcha al exilio en 1939, se hizo también en un autobús para evitar ser espiados por la policía secreta del régimen. A lo largo de los años, la historia del PEN Català ha estado inevitable e íntimamente ligada a la historia de Cataluña, su lengua y su compromiso con la libertad de expresión. Como explica el crítico Àlex Broch: «Esta memoria de lucha contra la dictadura y la represión está en el ADN de nuestro centro PEN. Y lo está tanto en las etapas duras y negras del franquismo como en las que creíamos mucho más benignas de la nueva democracia sobrevenida después de la muerte del general Franco en forma de monarquía parlamentaria».

[…] todavía en plena clandestinidad, en vida del dictador, el PEN Catalán volvió a Cataluña en 1973.

Tras la muerte del dictador Francisco Franco, el PEN Català pudo participar a fondo en la vida de PEN Internacional, impulsando su Comité de Traducciones y Derechos Lingüísticos. En 1992, el Centro recibió delegados del mundo entero en el 58º Congreso de PEN Internacional en Barcelona, presidido por Jordi Sarsanedas y György Konrád. Entre 1992 y 2020, Isidor Cònsul, Carles Torner, Josep Maria Terricabras y Simona Škrabec presidieron el Comité de Traducciones y Derechos Lingüísticos (CTDL o TLRC, por sus siglas en inglés). En 1996, en el marco del primer Congreso Mundial de Derechos Lingüísticos organizado por el PEN junto al Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals (CIEMEN) y la UNESCO, se aprobó la Declaración Universal de Derechos Lingüísticos, un punto de inflexión en la historia de PEN Internacional y su compromiso con todas las literaturas sin excepción. También bajo presidencia catalana del Comité se aprobaron la Declaración de Girona de Derechos Lingüísticos, la Declaración de Québec sobre la Traducción Literaria y los Traductores y se abrieron de par en par las puertas de PEN a las literaturas indígenas, con el encuentro de San Cristóbal de las Casas Escribir el Futuro en Lenguas Indígenas y la fundación del PEN Chiapas Pluricultural, que fue presentado en la asamblea del 86º Congreso de PEN Internacional por la presidenta del PEN Catalán, Àngels Gregori. En años anteriores, el PEN Catalán también apadrinó la creación otros Centros, como el PEN Tibetano, el Vasco y el de Kosovo.

Tras más de veinte años de reuniones del Comité de Traducciones y Derechos Lingüísticos en Barcelona, Girona, Mallorca o Gandía, el PEN Catalán impulsó una internacionalización más efectiva del Comité. Con Simona Škrabec como presidenta del CTDL y Carles Torner como director ejecutivo de PEN Internacional, el CTDL dio la vuelta al mundo. La reunión de 2016 en Johannesburgo impulsó la publicación de las literaturas nacionales africanas. La de 2017, en Bangalore, la inclusión en PEN de todas las literaturas de la India. La de 2018, en Biel/Bienne, promulgó modelos de gestión igualitaria y equitativa de diversidad lingüística. La de 2019, en Chiapas, abrió las puertas de PEN a los escritores en lenguas mayas y zoque, a los escritores quechua, y lanzó los centros PEN en lenguas indígenas. PEN llegó pues a su centenario con una tradición muy activa de lucha por la igualdad de derechos de todas las lenguas.

La memoria del exilio de las letras catalanas se ha mantenido activa en el PEN Catalán, que fue uno de los miembros fundadores de la Red Internacional de Ciudades Refugio (ICORN, por sus siglas en inglés), en 2006. Con el apoyo del parlamento de Cataluña y los ayuntamientos de Barcelona, Girona y Palma, a lo largo de los años PEN Català ha mantenido el programa Escritor acogido bajo la dirección de Raffaella Salierno, acogiendo a escritores exiliados como la tunecina Sihem Bensedrine, el amazigh Salem Zenia, el palestino Bassem Al-Nabriss o el hondureño Milthon Robles.

En 2021, el PEN Català cuenta con quinientos escritores asociados dispersos por los países catalanes. Junto a la presidenta Àngels Gregori, que es valenciana, las tres vicepresidencias representan la unión de los territorios de la lengua catalana: Miquel Àngel Llauger es vicepresidente por Baleares, Manolo Gil por el País Valenciano y Jaume Subirana por Cataluña. Además de representar internacionalmente a la tradición literaria catalana, el PEN Catalán se siente portador de una historia de lucha a favor de los derechos humanos y los derechos lingüísticos, y comprometido en garantizar la libertad de los escritores y la libre circulación de ideas.

Further Reading

Cid, Josep. El Centre Català del PEN: 70 anys d’història. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1992.

“Carles Riba i Millàs Raurell han arribat d’Oslo,” La Veu de Catalunya, 3 July 1928: 1

“El XIII Congreso internacional de Pen Clubs: la sesion inaugral – Discursos de Pompeo Fabra y H.G. Wells,” La Vanguardia, 22 May 1935: 7-8

Exhibition at the National Library of Catalonia (Barcelona, March 13, 2013 – April 10, 2013): Diàleg de la literatura catalana amb el món. PEN Català, 90 anys. http://www.bnc.cat/Visita-ns/Exposicions/Dialeg-de-la-literatura-catalana-amb-el-mon.-PEN-Catala-90-anys

Safont, Joan. PEN Català. Un exemple de diplomàcia cultural, Barcelona, Meteora, 2018 http://www.editorialmeteora.com/libro/pen-catala-un-exemple-de-diplomacia-cultural/237